Déu corre el teló

Després de segles de cerca científica, teològica i folla, van trobar Déu amagat en una cova. Enfrontat a un interrogatori que es va prolongar l’eternitat, el Creador va poder resoldre tots els dubtes posant-se al capdavant de totes les cadenes causals, lligant cada fet del món amb la seva omnipotència com a baula explicativa . Però un cop es va saciar la curiositat de científics, es van satisfer els reptes dels escèptics i van retirar-se fascinats els incrèduls, Ell es va preguntar quan trigarien a tornar, adonant-se que, en el fons, no els havia resolt res. Sol de nou, anticipant un resurgir de les preguntes que mai podrem saber si s’hagués esdevingut, Déu va haver d’admetre entre llàgrimes que no sabia anar mai més enllà de si mateix com a resposta, i que no coneixia, de si, causa ni finalitat. En un últim gest, tal vegada de compassió envers les criatures a qui temporalment havia aconseguit reconfortar, tal vegada d’una desesperació divina, amarada d’impotència, absoluta com mai no ho seria la d’un mortal -sense racons per a la fe en un miracle o una explicació oculta que ell sabia que no podia existir-, va preferir l’apocalipsi al rubor de l’admissió de la ignorància.

Torniquet

Portem massa temps justificant els nostres personatges. Jo no et volia parlar d’ell, així que no em preguntis què té d’especial. Jo l’únic que volia era parlar. Arrancar-me la pell amb la ploma i treure algú que hi dugui dins. I no veig per què hauria de ser algú interessant. En el seu cas, no va ser cap heroi, no va assassinar ningú, no va passar pena ni glòria. Si necessites totes aquestes coses per interessar-t’hi, potser et cou la teva pròpia pell.

No veus què és l’important? L’important és que tots dos som aquí dins, submergits en mots. No ell, sinó tu i jo. Tu llegint-me, siguis qui siguis, i jo esquitxat de sang i tinta, degollant tots els personatges d’interès que acudeixen al meu cap. Volen distreure’m de mi, per això amb tendresa els convido a passar. I després els mato. Ni tan sols m’aturo a escoltar les seves simpàtiques presentacions perquè ja els conec. Ells no se sadollen, com tu, en la contemplació acarnissada dels mots. Volen atenció, cura. Bon tracte, memòria. Esforç. Cap de les coses que em fa sostenir la ploma a la mà. Bang. Bang. Me’ls carrego a tots, els trec la vida avui amb la ploma, demà a trets, sempre amb mots. Tant li fa. Per fi el text és meu. I ara que ja res em pot eclipsar, no veig per què no expulsar-te’n a tu. M’agradaria ser tan banal, tan avorrit, tan opac, que fins i tot tu fugissis. Frisaria per estar segur que a la vuitena, a la desena, a la dotzena línia, aquí, ja no ho has suportat més. M’és igual si per insolent o per insípid. I quan tu marxes, aleshores, poder dir la veritat. Poder dir el que desitjo, abandonar totes les precaucions.

Tu marxes i el text és meu. No he d’entretenir-te, ni a tu ni al món ni a mi.

Però t’entretinc. Per això estàs aquí. Em fas servir com jo al meu personatge i em degollaràs quan te’n cansis, i ni tan sols et farà falta una ploma. Amb un clic o una volta de full em condemnaràs al silenci.

M’adono de com visc sols en els teus ulls. Fins a quin insuportable punt ballo al seu ritme. Si segueixes aquí el text no és meu. El text i jo som teus i no hi ha manera de fer-te’n fora. I em trobes en tots els personatges, en tots els racons. No puc disfressar-los. No puc disfressar-me. Fas una foguera de totes les màscares, i la llum de tots els meus amagatalls ardent il·lumina aquella figura nua que s’ocultava rere els mots: estic nu al bell mig del text i no hi ha manera de fer-te’n fora. Així em consumeixes. Beus tot allò que jo sagno com la més repugnant de les figures vampíriques i ni tan sols has hagut de ferir-me: com un devot m’he agenollat i m’he deixat trair per tots els mots que no vull donar-te, i no hi ha manera de fer-te’n fora. 

O sí.