Després de segles de cerca científica, teològica i
folla, van trobar Déu amagat en una cova. Enfrontat a un interrogatori
que es va prolongar l’eternitat, el Creador va poder resoldre tots els dubtes
posant-se al capdavant de totes les cadenes causals, lligant cada fet del món
amb la seva omnipotència com a baula explicativa . Però un cop es va saciar la
curiositat de científics, es van satisfer els reptes dels escèptics i van
retirar-se fascinats els incrèduls, Ell es va preguntar quan trigarien a
tornar, adonant-se que, en el fons, no els havia resolt res. Sol de nou,
anticipant un resurgir de les preguntes que mai podrem saber si s’hagués esdevingut,
Déu va haver d’admetre entre llàgrimes que no sabia anar mai més enllà de si
mateix com a resposta, i que no coneixia, de si, causa ni finalitat. En un
últim gest, tal vegada de compassió envers les criatures a qui temporalment
havia aconseguit reconfortar, tal vegada d’una desesperació divina, amarada
d’impotència, absoluta com mai no ho seria la d’un mortal -sense racons per a
la fe en un miracle o una explicació oculta que ell sabia que no podia
existir-, va preferir l’apocalipsi al rubor de l’admissió de la ignorància.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada